Reproduïm l’article d’opinió publicat a Social Sic, titulat: “Models que inspiren, realitats que condicionen”:
Fa uns dies vam tenir l’oportunitat de visitar Gal·les per conèixer de prop el seu model d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual. Aquests viatges ens permeten sacsejar idees, veure pràctiques diferents i posar en qüestió rutines que, des de dins, sovint no revisem prou. També ens ajuden a situar millor on som nosaltres, què hem construït i quines possibilitats reals tenim de créixer.
Hi anem, sovint, amb la sensació que el que veurem serà millor. Però un cop allà, constatem que els altres models tenen encerts, sí, però també dificultats. I que no tot és traslladable. Cal entendre context, cultura, estructura, història…
De fet, és important ser conscients que molts dels canvis o innovacions que veiem no depenen dels gestors dels serveis, sinó de decisions estructurals i sobretot decisions polítiques. Si no ho diem, pot semblar que les mancances del nostre sistema són responsabilitat dels equips que hi treballen cada dia, i això no seria just.
A Gal·les hi hem vist idees potents, una aposta clara per serveis situats físicament a la comunitat, flexibilitat en canvis de residència segons necessitats de la persona, unitats petites, ratis elevats de professionals, una base formativa més especialitzada, una atenció a la complexitat des de l’àmbit de salut i una mirada integradora i continuada dels suports. Però també hi hem vist alguns límits. No és fàcil que el Govern pugui sostenir en el temps un model tan intensiu en recursos, la ubicació física del servei no assegura una atenció més comunitària, i una atenció d’un professional per un usuari poden generar el risc de convertir els vincles en dependència.
El sistema Gal·lès està força coordinat en l’àmbit social i sanitari. Entre altres, els serveis de salut tenen equips especialitzats per atendre a les persones amb discapacitat intel·lectual que acudeixen als hospitals.
Tot plegat el model implica més finançament, més personal, més especialització i, sobretot, més responsabilitat pública. És un model més avançat, però cal tenir clar que es requereix una estructura institucional forta i ben finançada, si no el model Gal·les no seria viable.
Reconeixement i mirada crítica alhora
Segurament ens convé fer més sovint aquests exercicis de contrast. Però fer-los amb mirada crítica, i no pas idealitzada. Perquè, alhora que veiem idees, som conscients que algunes són exportables i altres no.
El nostre model no parteix de zero, i això és un actiu valuós. Hem i estem construint mirades comunitàries i tenim professionals formats i compromesos. Però el repte no és només millorar el que tenim, sinó atrevir-nos a qüestionar estructures, esquemes i pràctiques que poden estar limitant el nostre potencial col·lectiu.
El nostre model, amb unitats més grans, potser no sembla tan “modèlic” a primera vista. Però justament aquesta escala permet que les persones visquin en comunitat, que es generin vincles reals i relacions significatives dins dels serveis, i que l’atenció comunitària no depengui només de la ubicació, sinó sobretot del treball que s’hi fa, de la implicació de l’equip, i de l’activitat quotidiana.
Més recursos, sí. Però també més compromís institucional
Tenim tot el dret, i també el deure, de reclamar més recursos. Ara bé, si volem un sistema realment centrat en la persona, cal abandonar la lògica del “cafè per a tothom” i apostar per criteris que tinguin en compte la intensitat i la complexitat dels suports. No tothom parteix del mateix lloc, hi ha desigualtats de partida, i no totes les necessitats són iguals. Això vol dir que alguns serveis requeriran més finançament, més atenció i més personal especialitzat… i d’altres, potser no tant.
I és aquí on cal que l’Administració sigui plenament conscient del canvi estructural que caldria fer si volem avançar cap a models més individualitzats, més comunitaris i més intensius en atenció. No podem fer discursos sobre la vida independent i la inclusió si no hi ha al darrere una dotació pressupostària real que ho faci possible.
Fer política social responsable vol dir saber dir “sí” a la innovació, però també “encara no” quan no hi ha garanties. Vol dir atrevir-se a posar límits, a ordenar prioritats, a avançar sense perdre peu.
Tornar amb preguntes, no amb receptes
De Gal·les no tornem amb un model per copiar, sinó amb preguntes que ens interpel·len i ens inspiren: Estem preparats per adaptar idees a la nostra realitat? Sabem cap on volem anar? Estem disposats a impulsar els canvis estructurals que calen? Com avancem sense posar en risc allò que hem construït amb esforç? Quin posicionament agafa l’Administració davant de les noves realitats?
Hem conegut propostes interessants, algunes fàcilment adaptables, d’altres que requeriran més temps i consens, i també algunes que, senzillament, no encaixen amb el nostre context. Però el més important és que ens obren una oportunitat per repensar-nos i per créixer amb reconeixement i suport per part de l’Administració.
Potser la clau és aquesta, tenir mirada llarga, però també peus a terra, reconèixer les mancances, però també afavorir els encerts, escoltar models de fora sense renunciar a l’essència del que ja hem construït. I, sobretot, confiar més en nosaltres mateixos. Perquè si creiem que podem millorar, ja estem fent un primer pas per fer-ho realitat.