Ens agradaria compartir amb vosaltres l’article d’opinió que avui s’ha publicat al diari Social cat titulat: “Temps de canvi, temps de compromís“
Què està passant al sector de l’atenció a persones amb discapacitat intel·lectual? Per què costa tant trobar professionals? Per què marxen, es cansen, es cremen? L’exigència creix, la complexitat també. Els perfils de les persones que atenem estan canviant? O potser és la societat sencera que evoluciona, amb l’ús dels mòbils, substàncies tòxiques a l’abast, les diferents formes de relació generacional, l’estrès ambiental, etc. i això acaba transformant-ho tot? Com ens hi enfrontem? I la intel·ligència artificial, pot ser una aliada o només una il·lusió més?
Aquestes preguntes ressonen cada vegada amb més força en les entitats que s’hi dediquen, en els despatxos dels directius, però sobretot en els passadissos dels serveis i centres d’atenció a persones amb discapacitat intel·lectual. I no, no és una moda ni una anècdota. És el símptoma d’un sistema que demana, gairebé crida, una anàlisi profunda, compartida i valenta. Només així podrem construir respostes de fons, no simples pedaços.
Vivim temps convulsos. Les persones que atenem són cada vegada més diverses i presenten necessitats més complexes, tant físiques com emocionals o conductuals. No podem generalitzar, ja que cada persona és única, però és evident que les demandes s’intensifiquen, els entorns són més exigents i els recursos, sovint, insuficients. Davant d’aquesta realitat, la vocació es manté, però la resistència té límits.
Tot això ja ho sabem, s’ha dit, escrit i reclamat molts cops, en articles, manifestos, rodes de premsa, reunions, sindicats, patronals i entitats. Ho hem repetit i continuarem fent-ho fins a l’esgotament, falten professionals, la rotació és alta, l’absentisme creix i la fuga de talent no s’atura. I, mentrestant, cuidar, acompanyar i sostenir projectes de vida continua sent una de les feines més essencials i, paradoxalment, menys reconegudes. El reconeixement social professional i econòmic, ja no pot esperar.
Alhora, dins dels equips conviuen generacions molt diferents, professionals veterans, amb trajectòries marcades pel compromís, i professionals joves, amb noves mirades i altres expectatives, amb maneres diferents d’entendre i de viure la vida. Com construir ponts entre aquestes mirades? Com fer que la diversitat generacional sigui una fortalesa i no una fractura? Això exigeix nous models de lideratge, més participatius i inspiradors, que reconeguin l’experiència i obrin espais a la innovació i la responsabilitat compartida.
El sector també s’enfronta a reptes que exigeixen noves maneres de fer, especialment davant dels perfils d’alta complexitat que requereixen paral·lelament cuidar els equips. Les situacions que vivim avui no es poden resoldre amb els mateixos recursos ni amb les mateixes estratègies d’abans. Per això la formació contínua és clau, incloent-hi eines innovadores com el suport conductual positiu, les metodologies centrades en la persona o l’ús intel·ligent de la tecnologia permeten que els professionals actuïn amb més seguretat, eficàcia i respecte. Quan els equips disposen de suport, temps i coneixement, la seva intervenció és més efectiva i les persones usuàries reben una atenció més segura i respectuosa. De fet, cuidar qui cuida és la base per poder cuidar millor.
I mentre parlem i veiem com avancem per adaptar-nos a tots aquests canvis, irrompre una nova onada de transformació, la intel·ligència artificial. Què pot aportar-nos? Pot ajudar-nos a optimitzar tasques, anticipar necessitats o alleugerir càrregues administratives, segurament sí. Veurem. Però mai podrà substituir la mirada humana, l’empatia, el vincle i la capacitat d’acompanyar en la vulnerabilitat. La IA pot ser una eina al servei de les persones, però no pot ser el seu substitut. El futur passa per un equilibri intel·ligent entre tecnologia i humanitat, on la innovació reforci, i no dilueixi, el valor del factor humà.
Podríem dir que ens trobem, doncs, davant d’una cruïlla històrica. Podem continuar fent el mateix esperant resultats diferents? El futur del sector passa per un pacte real per la sostenibilitat, un compromís compartit entre administracions, entitats i societat per garantir que l’atenció a les persones vulnerables sigui estable, digna i de qualitat.
Els reptes són molts, sí. Però si som capaços de mirar-los de cara, d’unir forces i d’actuar amb visió de futur, podrem començar a escriure un nou capítol.
Perquè és temps de canvi, però sobretot, temps de compromís.
Elaborat per la junta de la CCPC: Des de fa uns mesos estem elaborant i publicant articles d’opinió sobre temes que creiem poden ser d’interès del sector i de la ciutadania en general, és per aquest motiu, que us agrairem feu la màxima difusió possible del mateix i restem a la vostra disposició per si voleu participar i feu-nos arribar nous temes que puguin ser de l’interès.