Reproduïm l’article d’opinió publicat a Social Sic, titulat: “Un salari digne per al sector de la discapacitat intel·lectual: és el moment de passar a l’acció”:
Des de la nostra federació, que agrupa entitats dedicades a l’atenció i cura de persones amb discapacitat intel·lectual, celebrem que per fi es parli seriosament de l’equiparació salarial al tercer sector. És un pas endavant, però massa lent. Cal accelerar l’aterratge del tema i iniciar de manera planificada l’escalada salarial. Cal convertir les paraules en accions reals. Si el reconeixement al sector es queda només en bones intencions, mai resoldrem una problemàtica que afecta les entitats, els professionals i, sobretot, les persones que atenem.
Per què aquesta diferència?
Parlem d’un col·lectiu de professionals formats i compromesos que treballen en un entorn altament exigent. Atendre persones amb discapacitat intel·lectual implica coneixements tècnics, gestió emocional i una sensibilitat especial. Tot això, sovint, en condicions que poden portar els professionals a patir estrès si no es tenen les eines adequades. I malgrat aquest nivell d’exigència, els sous al nostre sector estan fins a un 30% per sota dels que reben altres professionals que també treballen tenint cura de persones, com els professionals de salut.
Aquesta diferència, simplement, no té justificació. Per què hi ha professionals de “primera” i de “segona”? Si la formació i la responsabilitat són comparables, quin és el criteri per mantenir aquesta desigualtat? La resposta no és tècnica ni econòmica: és una falta de prioritats clares, de silenci durant dècades i de voluntat política.
Un sector al límit
Les conseqüències d’aquesta injustícia salarial són devastadores. Els professionals es veuen obligats a renunciar a un salari digne en un sector que estimen, fins que molts decideixen marxar a àmbits més reconeguts. Això provoca una alta rotació del personal, afectant directament les persones ateses. Com poden establir vincles de confiança i estabilitat les persones amb discapacitat intel·lectual si els equips que les cuiden canvien constantment?
Sovint es parla de la vocació com a justificació per a les condicions laborals precàries. Però la vocació té un risc: si no tractem els professionals com es mereixen, generem un estrès addicional que pot portar a l’esgotament i a l’abandonament de la professió. La vocació no ha de ser una excusa per a la precarietat, sinó un motiu més per dignificar la seva feina.
Per a les entitats, aquesta situació és insostenible. No poden retenir talent ni competir amb altres sectors perquè no disposen dels recursos necessaris per oferir condicions equiparables. Això impacta en la qualitat dels serveis i posa en perill el futur de l’atenció a les persones.
El futur que ens espera
Som una part integrant de l’estat del benestar i del sistema de serveis socials. La societat està canviant, i el repte és enorme. La població envellida, la piràmide d’edats invertida i l’augment de la complexitat de les necessitats de les persones amb discapacitat fan evident que cal més personal, més qualificat i amb millors condicions. Però, com pensem afrontar aquest repte si no som capaços de dignificar la feina dels professionals actuals?
Què passarà quan no hi hagi prou personal qualificat disposat a treballar al sector? Com garantirem la qualitat de l’atenció si continuem hipotecant el futur amb aquesta falta de recursos?
No podem esperar més, cal un compromís real
El moment d’actuar és ara. Existeix el compromís per part de la Generalitat de Catalunya, ara cal i exigim una planificació ferma per dotar al sector amb un finançament adequat per assegurar salaris dignes i una equiparació salarial real al tercer sector. Aquesta no és una demanda “corporativa”; és una aposta per la justícia social, per reconèixer i posar en valor la taca dels nostres professionals, pel benestar de les persones amb discapacitat intel·lectual i per la sostenibilitat d’un sistema que és essencial per a la cohesió de la societat.
Els professionals del sector no són números ni despeses, són una inversió de futur, són la base sobre la qual es construeix el futur d’una atenció humana, propera i de qualitat. I aquest futur només serà possible si reconeixem el seu valor.
El canvi comença ara. No amb promeses, sinó amb accions reals. És l’hora de deixar de mirar cap a un altre costat i exigir solucions reals per garantir el futur d’un sector que cuida una part de la societat vulnerable. Un salari digne no és un luxe; és una necessitat que defineix el nostre compromís col·lectiu amb les persones.
També us informem que en els pròxims dies rebreu un informe comparatiu entre el nostre conveni de residències i el conveni de SISCAT. Aquest informe serà enviat tant a la consellera com als representants dels diferents partits polítics perquè el tinguin en consideració. A més a més, aquest document s’unirà als estudis d’escandalls que ja varen ser enviats.
Estem a la vostra disposició per aclarir qualsevol dubte o consulta que tingueu.