Reproduïm l’article d’opinió publicat a Social Sic, titulat: “Residències: qualitat de vida, atenció i comunitat”:
En els darrers anys, el concepte de desinstitucionalització ha anat guanyant força en els debats socials i polítics, sovint amb un discurs simplista que presenta les residències com a espais a superar, com si fossin sinònim de rigidesa, despersonalització i pèrdua d’autonomia. Però, és això cert? O potser és un eslògan que no reflecteix la realitat de les persones que hi viuen i hi treballen?
Els que coneixem de prop el sector sabem que les residències són molt més que un recurs assistencial: també són casa meva, són espais de vida, adaptats a les necessitats de cada persona i amb un equip de professionals que treballa cada dia per oferir una atenció de qualitat. Les residències no fan olor d’institucionalització, com s’ha dit en algunes jornades, si no fan olor de vincles emocionals, d’acompanyament i suport personalitzat, d’activitats diverses, de participació i integració a la comunitat, de seguretat per la pròpia persona i de les persones que l’acompanyen.
Les residències sí o no. No és un debat de blanc o negre, sinó de diversitat de respostes. Sovint s’associa la desinstitucionalització amb la necessitat de “sortir” de les residències, com si viure-hi fos una opció negativa. No podem caure en discursos de residències sí, residències no.
El debat hauria de ser molt més realista. Quins suports necessita cada persona en cada etapa de la seva vida? Com garantim una atenció digna i especialitzada adaptada a les necessitats de cada persona? Com facilitem la integració i la participació de la persona en la societat en lloc d’aïllar-la del seu entorn? I per fer-ho possible, necessitem un sistema flexible i ben dotat, amb espais grans i petits, amb suports intensius i lleugers, amb diversitats d’entorns, un finançament adequat i sostenible i amb professionals formats i ben remunerats.
Hi ha persones que poden i volen viure de manera independent amb suports puntuals. D’altres, necessiten una atenció més constant, una estructura estable i un entorn segur. La clau no és oposar models, sinó entendre que la flexibilitat és el veritable camí cap a l’autonomia personal. La vida independent no vol dir viure sol, sinó tenir l’entorn adequat per desenvolupar-se amb qualitat de vida, i per a moltes persones, aquest entorn és una residència.
És necessari que garantim l’atenció de qualitat per a tothom i el dret a poder decidir per a tenir en consideració les diferents realitats. I això no es fa eliminant models existents, sinó ampliant opcions, respectant diversitats i reconeixent que, per a moltes persones, les residències no són una imposició, sinó una elecció i una necessitat real.
Un espai d’oportunitats i benestar
Les residències d’avui no tenen res a veure amb les institucions d’altres èpoques. Són espais on es treballa des d’un enfocament centrat en la persona, amb activitats adaptades, suports individualitzats i professionals especialitzats en àmbits com la psicologia, la infermeria, la teràpia ocupacional o l’educació social, entre altres.
Es promou la participació en la comunitat amb sortides i activitats, es treballa per a la integració a la comunitat, però també s’adapta l’entorn perquè aquelles persones que, per diferents raons, no poden sortir fàcilment, puguin gaudir d’activitats dins el seu propi espai de vida, sense limitacions. Es tracta d’oferir opcions reals, no imposicions ni discursos tancats.
Menys prejudicis i més diversitat de respostes
La qüestió no és si les residències han d’existir o no, sinó si els serveis estan ben dotats, si els suports són adequats i si es respecta la diversitat de necessitats i desitjos de cada persona. No és un debat de blanc o negre, sinó de garantir que cada persona tingui l’acompanyament que necessita, quan ho necessita i en l’entorn més adequat per a ella.
Perquè, en el fons, el lema no hauria de ser “la desinstitucionalització”, sinó un que reflectís el ventall sense qüestionar o assenyalar negativament a cap mena de recurs. Estigmatitzar un recurs assistencial perjudica usuaris, famílies i professionals davant del conjunt de la societat.
Potser el lema: “Entorns de vida adaptats”? O qualsevol altre que posi en valor la importància de garantir serveis de qualitat per a tothom?
Gairebé tot passa per valorar especialment la tasca dels professionals i de les residències com a espais de vida digna, d’oportunitats i d’atenció especialitzada i de qualitat. I també per valorar la responsabilitat de tota la societat per a integrar a les persones, cada una amb les seves pròpies circumstàncies, en el seu entorn més immediat.
(Article escrit per la junta de la Coordinadora de Centres per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual de Catalunya, CCPC)