Us comuniquem que avui s’ha publicat a través del portal Social.cat un article d’opinió impulsat des de la CCPC. Sota el títol «L’autisme en l’edat adulta: quan la cartera de serveis s’oblida dels projectes de vida», hi posem el focus en un dels reptes més urgents i necessaris per al nostre sector: la necessitat que els recursos i la Cartera de Serveis donin resposta real i adaptada a les persones adultes amb TEA i a les seves famílies.
Podeu accedir a l’article complet en aquest enllaç: L’autisme en l’edat adulta: quan la cartera de serveis s’oblida dels projectes de vida.
Creiem que aquesta reflexió posa damunt la taula qüestions importants que ens afecten a totes les entitats, i encaixa de ple en la línia de treball que continuarem demà mateix a les nostres XVI Jornades Tècniques dedicades al TEA.
Esperem que sigui del vostre interès.
Ben cordialment,
L’autisme en l’edat adulta: quan la cartera de serveis s’oblida dels projectes de vida
Parlem cada vegada més d’autisme. Hem avançat en sensibilització, coneixement i visibilització. Parlem de diversitat sensorial, adaptem espais, reduïm estímuls i incorporem noves mirades per construir entorns més inclusius. És un avenç necessari. Però, què passa quan la persona amb autisme es fa adulta? I quan envelleix?
L’autisme no desapareix amb la majoria d’edat. I tampoc hi ha una única manera de viure’l. Parlem d’una realitat molt diversa, amb persones amb capacitats intel·lectuals, necessitats de suport i trajectòries vitals molt diferents. Algunes poden desenvolupar una vida amb un alt grau d’autonomia; d’altres necessitaran suports intensos i especialitzats durant tota la seva vida.
És precisament aquesta diversitat la que ens obliga a continuar repensant com volem acompanyar-les. Per a moltes persones amb autisme i les seves famílies, arribar a l’edat adulta continua generant incertesa: on podrà viure? Quin servei necessitarà? Podrà mantenir el seu entorn de referència? Què passarà quan augmentin les seves necessitats de suport? I quan envelleixi?
Són preguntes que generen preocupació i desgast. Famílies que han estat durant anys el principal suport de la persona necessiten també poder mirar el futur amb seguretat. Les entitats i els professionals coneixem aquesta realitat de prop. I també sabem que les administracions comencen a incorporar aquesta complexitat en les seves polítiques i a posar sobre la taula la necessitat de noves respostes. És un pas important que cal reconèixer.
Queda camí. La sensibilització ha avançat, però la capacitat del sistema per donar resposta a tota aquesta diversitat no sempre ho ha fet al mateix ritme. Ens trobem encara amb manca de places i suports especialitzats per a persones amb grans necessitats de suport, amb el repte d’adaptar els serveis a l’envelliment i amb la necessitat d’un sistema més flexible, capaç d’acompanyar els canvis que es produeixen al llarg de la vida.
I aquí apareix una pregunta de fons: estem gestionant serveis o estem acompanyant projectes de vida? Si realment volem posar la persona al centre, els serveis han de poder evolucionar amb ella. Fer-se gran no hauria de significar perdre el seu entorn, canviar forçosament de recurs o deixar enrere els suports que li han funcionat.
I aquest és un repte compartit. De les administracions, que han de continuar avançant en el reconeixement d’aquestes necessitats; de les entitats, que hem de transformar els nostres models; dels professionals, que hem d’incorporar nous coneixements i eines; i també de les famílies i de la comunitat, que formen part essencial del projecte de vida de cada persona.
Des de la Coordinadora de Centres per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual de Catalunya (CCPC) volem contribuir a aquest debat. Compartir coneixement, generar xarxa i posar en comú experiències és també una manera de transformar. Per això, el pròxim 14 d’octubre celebrem les XVI Jornades Tècniques de la CCPC: TEA: Un món de matisos. Explorant la diversitat, els suports i la innovació.
Les jornades seran un espai per aprofundir en alguns dels reptes que avui tenim sobre la taula: les intervencions basades en l’evidència, l’envelliment al llarg del cicle vital, la salut mental, la comprensió de la conducta des d’una perspectiva sensorial i la transformació dels entorns i dels suports.
Perquè innovar no és només incorporar noves eines o metodologies. És aconseguir que els serveis s’adaptin a les persones i no que siguin les persones les que s’hagin d’adaptar als serveis disponibles. El camí ja ha començat. Hem avançat en coneixement i sensibilització, les administracions estan incorporant noves mirades i les entitats i els professionals continuem transformant la nostra manera d’acompanyar.
Ara cal que aquesta mirada arribi a totes les etapes de la vida. Perquè parlar d’autisme no és parlar només d’infància o de diagnòstic. És parlar també d’edat adulta, d’envelliment, de drets, de suports, de famílies i de projectes de vida. Perquè darrere de cada necessitat de suport hi ha una persona. I darrere de cada persona, una vida que ha de poder continuar evolucionant.
